LLENGUA MÉS AMADA

perquè l'aire de les tuques va ser
la seva real cambra
(la seva corona alta)

perquè el seu cant el van cantar
i el van besar tronades
(el van sentir les flors perdudes)

perquè la seva casa només va ser
la pobra gruta de les fades
(la seva llum candeletes de somnis)

per això
               la meva llengua
                                          llengua més amada

perquè les seves veus van deixar de ser solament veus
y en l'absència i l'unió amb tot
en segles i segles de silenci
es van barrejar amb la boira i amb el sol
amb les olors de les pluges a la terra
amb les ovelles a les flames i a la set del camí
amb el somriure d'un nen amb pilotes de draps
(les seves veus van créixer com la flor de neu
als cingles oblidats)

perquè la seva veu va ser
veu d'ara i de present i d'infinit
i no de fronteres ni de força
ni de foscos pensaments

perquè com un savi va viure sempre
a la seva ermita sense desitjos
(res no va voler d'accions folles a aquest món
res dels que maten o els que odien)

perquè per no voler fer mal va preferir quasi morir
y no ferint fugir de tot imperi
(somniava solament
en néixer un dia de les cendres)

perquè la seva gran literatura se sent i està escrita
als pobres masos esfondrats
a les planades ermes
a les remors del cerç i de l'ausín
a la cançó fresqueta de l'alt riu verge
a la cleda querada d'una borda abandonada
a la bruguera salvatge i a l'ocell lliure
i a les clivelles de les planes bíbliques de l'Aragó

perquè van ser els pastors i les muntanyes
i selves habitades per la màgia
el seu brollador de mots

perquè la meva llengua tot i sent alta
es va tornar humil com una vall
la més baixa i la més profunda de les valls
(les seves paraules són paraules d'aigua viva
pujant des de l'arrel de la nit)
perquè la meva llengua es va abaixar fins a l'escarni
de tantes i tantes llengües ben vestides
i les seves paraules tot i sent les més boniques
van endurar dignes el fuet i tanta lletja rialla

perquè quasi la meva llengua es va abaixar fins a l'oblit
per això
               per això
la meva llengua
                           llengua més amada
sí
     aragonès de la meva ànima
                                                  llengua més amada

Juan Bielsa

 

SILENCI I BELLESA

En aquests temps en què vivim crec que la confusió predomina, sorolls de tota mena ens dificulten veure i escoltar allò que més ens importa, allò que més ens interessa, allò que ens pot aportar bones dosis de felicitat.

No hi ha receptes màgiques per a lluitar contra aquesta confusió omnipresent. Cadascú és molt lliure de triar els mètodes que consideri oportuns per guanyar-se una necessària serenitat, una mica de coherència, claredat en la visió i els objectius.

Per la meva part cada vegada tinc més fe en el silenci. Silenci físic i silenci mental (una veritable higiene). Les més meravelloses filosofies i religions han donat pas moltes vegades a sorprenents aberracions i extremes crueltats. Silenci doncs, deixem que parli ara el silenci, ja hem parlat massa tots plegats.

Una altra eina que ens pot servir per a fer qualque claror en el nostre maremàgnum contemporani és la bellesa, la recerca de la bellesa, el gaudiment del que és bo en la seva simplicitat, la delectació en el que és bonic sense ostentació. Hi ha micro-universos de bellesa que contenen tanta llum, misteri i fantasia com els universos físics poblats d'estels i d'infinit.

Silenci (que és meditació, que és contemplació, que és autèntica religió) i bellesa (que és art, que és esperança, que és joc, que pot ser també la casa de l'amor). Devant de tanta boira, dos immenses lluminàries.

Juan Bielsa